Si al preu final d'un producte, sigui el que
sigui, extraiem el valor de cost d'aquesta matèria prima amb la qual s'ha
elaborat, els costos de la fàbrica, la llum, etc, només ens queda un valor que
el propietari dels mitjans de producció divideix en dos: el seu guany i el teu
sou. Aquesta és la base de l'explotació, de l'acumulació de capital i els seus
efectes, de la inflació i de totes les conseqüències econòmiques que aquest
acte desenvolupa.
Aparentment aquesta visió es presenta com una
cosa “normal”, el funcionament clàssic del capitalisme. Ningú s'alarma per
tenir uns propietaris que viuen del seu treball, perquè encara que sapiguin que
el preu de les màquines i del manteniment de la fàbrica/taller és un valor
constant en el preu final del producte, segueix presentant-se el treball
assalariat –i en les condicions actuals més que mai- com un regal diví al que
gairebé has de rendir adoració. Es sent dir: “Els propietaris no tenen perquè
treballar, ja que ells han posat les màquines”, encara que ningú es plantegi,
que les màquines s'amortitzen amb un valor constant inclòs en el preu final del
producte. Llavors, d'on surt el sou dels patrons si no és de la mà d'obra dels
treballadors? Perquè, si tots partim de les mateixes oportunitats, uns neixen
per treballar i uns altres per viure dels que treballen? I en aquest cas, d'on
neix aquest capital inicial que marca les nostres vides sinó és del robatori de
salaris de treballadors de generacions passades?
Comprendre aquesta il·lògica interioritzada, és
comprendre la base d'aquest sistema. Qualsevol que tingui en coneixement aquest
anàlisi no romandrà sorprès en sentir per les televisions que augmenten les
retallades en educació, en sanitat, en jubilació o que el preu de la gasolina i
dels productes de primera necessitat paradoxalment pugen de preu en temps de
crisi. La persona que és conscient de l'essència del capitalisme, sap a què
atenen tant les engrunes que va regalar l'Estat en temps de bonança com la
privatització dels sectors sanitaris i educatius en temps de menor renda per al
treballador; perquè sap de primeres, que els productes que ahir abarrotaven
prestatgeries, demà serien consumits tan sols per uns pocs a un preu
desorbitat. És conscient de les etapes clarament diferenciades entre un
capitalisme en auge monetari que es veia compensant caritativament en la
butxaca de la classe treballadora i per tant en les institucions a càrrec de
l'Estat que es dedicaven a sanar i educar a la mateixa, a una etapa monopolista
on el capital es troba acumulat en grups empresarials concrets. Aquesta
acumulació explica l'absència del moviment al mercat, perquè només es pot
acumular augmentant la taxa de guany del propietari. I com s'augmenta la taxa
de guany? Efectivament, podem acudir a les reformes laborals que ens
contestaran: “rebaixant els sous”.
L'estancament del mercat en grups empresarials
privats, també obliga al propi Estat a retallar despeses en les institucions
més bàsiques; com l'educació i la sanitat. Per a què invertir en curar i
professionalitzar a unes màquines –referint-me als/les treballadors/as- que no
produeixen? (Vegin-se els 6.000.000 d'aturats). I al sector privat afecta d'una altra manera
molt diferent. La baixa demanda a causa de l'escassetat de sous de la classe
treballadora, que no pot mantenir uns consums que l'anarquia productiva del
capitalisme pretenia imposar per a la seva subsistència, ha creat una
sobreproducció. A la vegada, l'auge econòmic de la primera etapa del
capitalisme, va crear unes infraestructures empresarials corresponents al
consum que pretenia establir. Ara, la mateixa inversió que en el seu moment va
servir als propietaris es torna en contra dels seus interessos, com mantenir
tals infraestructures amb una demanda que cada vegada es minimitza més?
La resposta, com ja he indicat abans, respondria
al saqueig de drets laborals que recauen sobre els/les treballadors/as. Aquests
grups empresarials entren ara en una lluita agressiva de preus mínims, la qual
cosa obliga a una baixada de preus. I la victòria d'un grup sobre un altre
(monopolis) té un doble efecte; guanya la demanda que aquesta cobria però
augmenta al mateix temps la despesa d'una infraestructura sobredimensionada que
creix sense parar.
Tal és l'explicació que correspon a les mesures
de “ajust social” en temps de crisi. Els monopolis segueixen lluitant per la
seva mera supervivència, i ja sabem que significa… que nosaltres/as els/les
treballadors/as estem en el punt de mira.
La visió de tenir un treball entra en una contradicció.
Donada l'escassetat del mercat, el treball, es presenta com un “privilegi”. Una
il·lògica sabent que el nostre treball, cada dia en pitjors condicions, manté a
els qui ens arruïnen i ens condemnen a la misèria més absoluta. I més encara
xoca, si ens posem a repassar aquesta obsoleta Constitució de 1978,
concretament en el paradoxal apartat de “Drets i deures dels ciutadans” on en
l'article 35 ens assenyala: “Tots els espanyols tenen el deure treballar i el
dret al treball”. Fatídica quimera amb sis milions d'aturats.
No puc acabar l'article sense assenyalar, que un
sistema els drets fonamentals del qual es regeixen sobre la base del capital de
cada individu, és l'origen de l'individualisme, de l'egoisme, de l'avarícia, de
la corrupció i de la delinqüència. Ja que mentre la riquesa d'uns pocs els atorga
una vida repleta de luxes sustentada amb la pobresa de les grans majories,
aquestes últimes es veuen despullades, sense accés a l'habitatge, desnonades,
sense dret a l'educació, sense treball, sense jubilació, sense sanitat…a la
seva pròpia tomba, sense dret reclamar el que els pertany, i l'únic mètode de
protesta que no comporta l'obtenció de la violència estatal, resulta ser
únicament, antiquades vies legals d'ineficàcia absoluta cap als seus objectius,
sota la legitimitat del que paradoxalment s'atreveixen a anomenar
“democràcia".
EL CAPITALISME ÉS ANTI-DEMOCRÀTIC JA QUE LA SEVA
FASE AGÒNICA I IRREMEIABLE, PRECEBUDA AMB UN ANÀLISI ECONÒMIC I CIENTÍFIC,
INCOMPLEIX ELS DRETS MÉS FONAMENTALS COM EL TREBALL, LA SANITAT, L'EDUCACIÓ O
LA JUBILACIÓ.
L. Gómez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada