Pocs ignoren
que entre els propers dies 22 i 25 de maig del present any es duran a terme les
eleccions al Parlament Europeu de 2014. Pocs ho ignoren perquè absolutament
tots els mitjans de comunicació porten fent-se ressò d’aquest important
esdeveniment pràcticament des de mitjans de 2013, propagant als quatre vents la
rellevància que suposa participar en un esdeveniment en el que es suposa que
nosaltres, els treballadors i treballadores, escollim molt democràticament el
full de ruta a seguir a nivell continental. Per nosaltres, en canvi, la
concepció dogmàtica de que democràcia és sinònim de votar cada 5 anys se’ns fa
estranya, fins a l’extrem de que no dubtem en afirmar de que es tracta d’una
falsedat de tremendes i dramàtiques dimensions.
La Unió Europea o com els mercats decideixen.
No pretenem
endinsar-nos en una classe d’història contemporània, sinó que creiem més oportú
que vostès mateixos siguin els que vegin com el seu vot no té utilitat alguna.
En poques paraules, la Unió Europea és un conglomerat d’Estats que actuen
subjugats als grans mercats internacionals sota el comandament de l’eix franc –
alemany (és a dir, de les dues potències econòmiques més fortes de dita Unió),
amb la finalitat de satisfer a l’oligarquia financera assentant les bases per
l’obtenció d’un benefici màxim en la mesura del possible.
Si la
definició anterior no els convenç, potser ho facin les polítiques que la UE
porta (o exigeix als seus membres portar) a terme de forma sistemàtica per
assolir els seus objectius, a saber:
- Precarització de les condicions laborals i privatització dels serveis públics (vegeu la recent reforma laboral), que es tradueix en un atur massiu, treball en semi – esclavitud, exili econòmic, suïcidis (assassinats) financers... Tot sigui perquè les empreses tornin a obtenir els seus apreciats beneficis.
- Privatització dels serveis públics (hospitals, centres educatius de tots els nivells, transports...).
- Ajudes públiques a monopolis (les famoses injeccions de diners públics als bancs, per exemple).
- Supressió de conquestes socials, com la regulació del dret a manifestació o a la llibertat d’expressió (els sona la Llei Mordassa, producte substitutiu de l’anterior Llei de la “Patada en la Puerta”? I la Llei de Partits?).
- Participació activa en les guerres de rapinya en col·laboració amb organismes criminals tals com la OTAN, com poden ser les intervencions militars d’Afganistan, Líbia o Síria.
Abstenció activa i organització: la nostra democràcia ha
de ser conquerida.
Si vostè
està d’acord amb tot l’exposat fins ara, cap detenir-se un moment a pensar com
actuar en conseqüència. Nosaltres sincerament no creem en la democràcia del
sistema capitalista, perquè sabem que està al servei de la gran burgesia i que
no ens proporcionarà unes condicions de vida dignes per les bones. Si fora
possible eliminar les classes socials i fer de la nostra terra un lloc on tots
tinguessin cabuda en vertadera igualtat d’oportunitats mitjançant les
eleccions, no creuen que ja s’hauria aconseguit fa molts anys? La historia ens
ha demostrat en repetides ocasions que els capitalistes no van a cedir el seu
poder per les bones, a pesar de què els simpàtics tertulians i xerraires
habituals de la televisió ens incitin a pensar que quan ells tinguin la seva
poltrona en el circ europeu tot serà diferent.
Llavors, què
puc fer per canviar les coses? En primer lloc, no votar. L’abstenció és un clar
indicador de la quantitat de població que no dóna legitimitat al règim. En
segon lloc, organitzar-se. L’Europa del capital es troba en un procés més que
evident de descomposició interna, però això no vol dir que caurà tota sola.
Només les nostres accions poden dur a la nostra societat a un estadi en què
l’explotació sigui substituïda pel treball en benefici de tota la població. És
per això que, en l’actual període de convulsió en el que vivim, es fa imperatiu
que ens unim a les lluites del dia a dia i creem òrgans de poder oposats a la
dominació de les elits econòmiques. L’època de les titelles parlamentàries que
ens somriuen quan les mirem però que ens apunyalen quan ens donem la volta
s’apropa inevitablement a la seva fi, i el canvi real no resideix en substituir
les més esparracades per altres de noves, sinó en que nosaltres, la classe
treballadora, prenguem el seu poder i el posem a la nostra disposició. A partir
d’aquest moment podrem començar a parlar de democràcia.
O. Ricart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada