Allò humà i allò diví

Portem ja uns anys en què la casta política està enfonsada en múltiples casos de corrupció. Portem ja uns anys, advertint (alguns fins i tot durant dècades), que el parlamentarisme a dia d’avui, amb les particularitats del nostre país, no és cap eina de lluita o d’expansió d’idees.

Primer, cal destacar que no és una eina perquè per poder fer-la servir abans s’ha de claudicar i oblidar certs principis que considero infranquejables. Segon, perquè la llei de caràcter feixista, la famosa Llei de Partits, és la que atorga a l’enemic, és a dir, a l’oligarquia, el ple dret de decidir baix el seu criteri i les seves lleis quins partits són legals i quins no. I tercer, perquè quan l’abstenció frega el 40% de la població i és l’única dada electoral que avança sense cessar, no sols ens indica el desencant i el descrèdit en poble al parlamentarisme burgès, sinó que també és un fet el suficientment científic i realista per adoptar un canvi tàctic.

Alguns ens seguiran dient dogmàtics! Però, no és per ventura dogmàtic aferrar-te al parlamentarisme com a arma central en un país on quasi la meitat dels seus habitants desconfien del parlamentarisme i aquesta confiança cada dia ve augmentant?

Existeix un marc determinat i ben diferenciat de legitimitat política per els treballadors i les treballadores. Dins d’aquesta falsa “multitud d’opcions polítiques” existeix també, i no tant publicitat, aquest marc d’estricte compliment, aquesta porta de pas obligatori que obliga a qualsevol organització ò partit a complir uns requisits mínims, els que imposa la classe dominant. En cas contrari, la llei s’encarrega de criminalitzar-te, torturar-te o d’empresonar-te.

Voldria enfocar la perspectiva del parlamentarisme des d’una òptica distinta. Sé de sobres que el morbo es troba en nombrar als criminalitzats, mostrar el teu respecte i condemnar-te per apologia al terrorisme. Però avui no us donaré aquest plaer, aquesta possibilitat de denunciar-me amb una prova física. I és que hi ha cops en què ens oblidem de plantejar els problemes des de la perspectiva paral·lela que aparentment donem per feta.

En una societat on s’incompleixen els drets més bàsics com són l’educació, la vivenda o l’alimentació (cada dia s’aguditza més la situació); on es privatitzen els beneficis i es socialitzen les pèrdues; on l’especulació, sigui quin sigui el seu àmbit, resulta ser la part imprescindible, l’esquelet ossi del sistema capitalista, la premissa bàsica de “a més acumulació de capital, millor vida”; els oprimits i les oprimides, la classe treballadora, els estudiants i les estudiantes, hem de plantejar-nos una pregunta que amb freqüència es ve defugint: què és el que no funciona? Un partit polític concret, ò un sistema econòmic determinat? Davant la resposta, tenim un tabú que solucionar, una barrera que enderrocar, aquella que pretén “divinitzar el mal i humanitzar el bé”.

Amb freqüència sentim atribuir culpes a tort i a dret. Els polítics s’emporten gran part d’aquestes, i no és casualitat; els banquers també s’emporten la seva part, i a l’igual que amb els seus socis polítics, tampoc és casualitat; el sistema econòmic també replega la seva part, que no és petita. I és que resulta que el règim econòmic (capitalisme), no és únic a Europa ni al món, i tals són les “coincidències” que gran part dels països capitalistes estan endinsats en una profunda crisi econòmica, i els que no ho estan es deu al seu subdesenvolupament, tot i que a curt termini els espera un futur semblant. Directament es parla d’una crisi a nivell mundial.

Però seguim obstinats, acomplexats en certa forma, d’assenyalar als i les culpables. En una societat dividida entre rics i pobres, en gent que pateix gana i en rebosts plens de menjar, en treball infantil i roba ‘super-fashion’; no podem oblidar que no existeix un sense el seu contrari, i que tal existència precedeix de la seva pròpia convivència com a antagònics. Però tampoc existeix un ric i un pobre, un explotador i un ‘vividor’, treballs infantils a canvi de roba de marca; sense una societat, sense un règim econòmic i polític que garanteixi i promogui aquestes desigualtats. Fruit de la competència, qualitat vital del capitalisme, s’engendra la desigualtat, l’avarícia i un mode de vida baix la consigna: “tant tens, tant vals”.

Per tant, hi ha desigualtat perquè impera un règim econòmic, polític i social que ho permet. Però hem de trencar amb les abstraccions. Hem d’aclarir que tampoc existeix cap règim polític, econòmic i social injust sense homes i dones disposats a prendre el seu control, disposats a viure de la injustícia, disposats a anteposar el seu individualisme per sobre de les condicions del col·lectiu.

En ocasions he arribat a llegir comentaris carregats de ràbia contra les figures més visibles del capitalisme imperant al nostre país, contra Emilio Botín per exemple, i no han faltat visions que es defineixen com “alternatives” que han tractat d’apaigavar aquesta ràbia, de tractar-la com a una malaltia i ressaltar que Emilio Botín és sobretot humà. Potser creuen que Adolf Hitler era un extraterrestre, i per aquesta raó no ploren la seva mort (perdoneu la ironia, tot i que hi ha cops que crec necessari el seu ús).

Solament quan les masses populars del nostre país aprenguin a trencar amb allò diví, quan comprenguin que l’ésser humà no és egoista per naturalesa sinó que es torna així quan la carència ò abundància dels seus drets més bàsics, de les seves necessitats vitals, depenen del resultat d’un sistema competitiu i, en conseqüència, de la posició que s’assoleix al participar en aquesta competició. Solament quan les masses populars es treguin els complexes i aprenguin a humanitzar el mal, no com a part bàsica de l’ànima* humana sinó com a part de la realitat material que impera, i comprenguin que l’home –en tant que ésser- no actua lliurement, sinó que es desenvolupa en una realitat material o en una altra segons les seves possibilitats, estarem encaminats cap a la ruptura total de la desigualtat, la injustícia i l’avarícia.

I mentrestant he de recordar que el nostre poble va encaminat a això. Que l’abstenció no és fruit de la casualitat, i el que el desencantament és fill de la realitat. Raons per les quals no tinc més remei que pensar que l’alt índex d’abstenció és un clar indicatiu del desencantament amb el règim polític i econòmic, i tanmateix no és produït com alguns/es pretenen a tota costa fer-nos creure, és a dir, del “bipartidisme”. No. És cert que els vots es reparteixen a suposades terceres vies, i és clar que el primer atac material contra un mal determinat és la cara més empírica, en el nostre cas, el bipartidisme PP – PSOE. Però en el camí a la ruptura del bipartidisme, no deixen d’augmentar aquestes suposades terceres vies, que en l’estrepitós intent d’assolir el poder, es veuen obligats a cedir, a retallar, a pactar, etc. i no demostren altra realitat, que el Parlament i les maniobres polítiques estan regides per un marc infranquejable on no hi ha cabuda per un canvi des de l’arrel tan necessari.

*Quan parlo d’ànima em refereixo a aquesta com a la consciència, com al pensament.

L. Gómez